Joan Fuster i Ortells. Nota a peu de pàgina.

 

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). Escriptor. Llicenciat en Dret (1947) i doctor en Filologia Catalana (1985). Des del 1946 fins al 1956 codirigí amb Josep Albi la revista Verbo, on publicà els primers articles literaris. D’aquesta època són les seues composicions poètiques que recollí en llibres com Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). El 1952 inicià en el diari Levante les seues col·laboracions periodístiques que ben prompte s’estengueren a diaris de Madrid i Barcelona. La seua obra literària abasta multitud de camps, des de l’assaig, l’estudi i la crítica literària o històrica fins als temes d’actualitat. Pel que fa a l’assaig, destaquem Figures de temps, premi Yxart (1957), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d'esperar (1965), L'home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Examen de consciència (1968), Un país sense política (1976) i Sagitari (1985); dins del camp de la historiografia assenyalem obres com Poetes, moriscos i capellans (1962), El bandolerisme català: la llegenda (1963) i Heretgies, revoltes i sermons (1968); també convé assenyalar les imprescindibles anàlisi literàries presents en obres com Literatura catalana contemporània (1972), Llibres i problemes del Renaixement (1989) i Contra el noucentisme (1978). 

Molt significatives, per la incidència social i política que han tingut, han estat les obres sobre temàtica valenciana, sobretot aquelles on incidia sobre la nostra identitat; llibres com Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano són bàsics per a entendre els nostres darrers anys, així com El blau de la senyera (1977), Destinat sobretot a valencians (1979), Ara o mai (1981) i País Valencià, per què? (1982). Defensor del terme Països Catalans i de la unitat política de tots els territoris catalanoparlants, la seua figura i la seua obra s’han convertit, per a defensors i detractors, en un referent imprescindible dels anys seixanta ençà, tant és així que diversos grups feixistes valencians atemptaren contra la seua vida, i fins i tot profanaren la seua tomba el 1997. Al llarg de la seua vida ha rebut nombrosos premis i reconeixements com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983) o l’Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana (1992), i des del 1984 fou nomenat doctor honoris causa per diverses universitats valencianes i catalanes.