Memòria i reivindicació d’Eliseu Gómez Serrano, mestre i ciutadà compromés

El 5 de maig de 1939 Eliseu Gómez Serrano fou executat a Alacant. Un mes abans, concretament el 2 d’abril, uns joves «con brazaletes nacionales» anaren a sa casa i se l’emportaren.

Immediatament s’inicia el «Procedimiento sumaríssimo de urgència nº 91», incoat contra Gómez Serrano, que incloïa declaracions de l’acusat, de diversos testimonis, informes de l’alcaldia d’Alacant i de la Delegació d’Ordre Públic. Amb això, en només unes dies, el Jutge Instructor va redactar l’auto de processament en el qual considerava que existien «indicios raonables de criminalidad». El 22, el Plenari del Consell de Guerra va qualificar la seua acusació com delicte de «adhesión a la rebelión militar […] con el agravante de peligrosidad»., i va demanar la pena de mort. La sentència, del 24 d’abril, considerà Gómez Serrano «uno de los principales responsables de la rebelión marxista que ha ensangrentado España durante cerca de tres años».

La sentència es complí de manera irremeiable en la matinada del 5 de maig. Segons explica Carlos Esplá «cuando le anunciaron que le iban a fusilar unas horas antes, se vistió con el mejor traje, camisa limpia, etc., y fue a otras celdas a despedirse serenamente de los amigos. Estos no podían contener la emoción».

Eliseu Gómez Serrano va nàixer a València el 14 de novembre de 1889, tot i que la família procedia de Sueca. Germà de Nicolau Primitiu i, per part de pare, d’Emili Gómez Nadal, fou un destacat professor i pedagog, ocupà el càrrec de president de l’Ateneu d’Alacant el 1931, de director de l’Escola Normal d’Alacant entre el 1931-34 i 1938, fou regidor de l’ajuntament d’Alacant el 1931-34 i diputat per Izquierda Republicana a Madrid el 1936. Com vegeu tota una personalitat en el camp de l’educació, la cultura i la política durant el període republicà. I, efectivament, acabada la guerra, al mes escàs de l’entrada a Alacant de les tropes franquistes, fou assassinat després de la celebració d’un judici de guerra sumaríssim. Realment tampoc calia un judici perquè la seua mort ja estava decidida. No hi havia res a fer. El Consell de Guerra sumaríssim d’urgència implicava que calia actuar amb la màxima rapidesa per impedir la defensa de qui prèviament ja estava condemnat. Calia, però, donar-li l’aparença de legalitat a l’assassinat de qui s’havia elegit com a víctima, segurament per la seua significació social, perquè era un intel·lectual de prestigi, director de l’Escola Normal, i per tant, símbol de la tasca educativa de la República, i diputat a Madrid. Com afirma Marc Baldó «el juicio es una enorme tapadera que blanquea los sepulcros».

No obstant això, la seua figura i la seua obra no ha estat especialment reconeguda i valorada fins als darrers anys. Com en el cas de molts altres intel·lectuals que havien estat assassinats, el franquisme actuava com una pesada llosa que sepultava el nostre passat, que pretenia fer desaparèixer qualsevol rastre de persones i fets que havien tingut un paper destacat en la recuperació i consolidació de la democràcia, del sistema polític republicà, tant al País Valencià com a l’Estat Espanyol.

Afortunadament, però, els intents d’esborrar el passat van fracassar per la iniciativa de persones i entitats que s’han negat a acceptar el que des del poder intentava imposar-se. Això sí, vam haver d’esperar a l’arribada de la democràcia per rescatar de l’oblit persones com Eliseu Gómez Serrano, concretament al 1988 que l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB d’Alacant, l’Escola Normal, dugué a terme un acte públic d’homenatge a l’il·lustre professor i li va dedicar una de les seues aules; poc després, el 5 de maig de 1990, quan es complien 51 anys del seu assassinat, s’inaugurava un carrer a Alacant amb el nom de “Catedràtic Eliseo Gómez Serrano”, amb la presència de l’alcalde, José Luis Lassaletta.

Però sobretot cal assenyalar que l’any 2008, el Vicerectorat d’Extensió Universitària de la Universitat d’Alacant decidí publicar els Diarios de la Guerra Civil, d’Eliseo Gómez Serrano, uns diaris manuscrits elaborats durant la Guerra Civil, concretament des del 12 d’agost de 1936 fins a l’1 d’abril del 1939; l’obra fou editada a càrrec de Beatriz Bustos i Francisco Moreno, que van dur a terme un treball magnífic perquè els textos originals els acompanyaren d’una generosa introducció i nombroses notes que han aportat una valuosa informació sobre el pensament del nostre professor en aquest època tan difícil.

En els Diarios trobem informació detallada sobre l’evolució de la guerra, de les seues implicacions internacionals, de la situació de la rereguarda, tant d’Alacant com de Múrcia o de València, ciutats on es desplaçava habitualment, de la política duta a terme pels distints governs, del seu treball com a Comissari Civil de reclutament, de la seua actuació com a diputat. Així mateix descriu minuciosament els patiments de la gent del carrer, la manca d’aliments bàsics, el racionament, els bombardejos que patí la ciutat d’Alacant, les preocupacions pels familiars i amics, el final de la guerra, l’arribada de les tropes franquistes a Alacant, els intents desesperats de milers de persones d’abandonar el país des del port, els seus dubtes sobre el camí que havia de seguir, buscar la salvació amb l’exili o quedar-se i assumir les conseqüències. En definitiva, es tracta d’un document importantíssim tant per a conèixer amb profunditat l’autor, Eliseu Gómez Serrano, com les dramàtiques circumstàncies d’aquest crucial període de la nostra història recent.

Per tot el que hem vist, des de la perspectiva present, els valencians d’actuals no únicament tenim l’obligació i el deute moral de restablir i honorar la figura de les víctimes de la Guerra Civil -dels afusellats, dels exiliats, dels empresonats-, de rescatar-les per a la nostra memòria històrica, per al nostre imaginari col·lectiu, sinó que, en el cas concret de persones com Eliseu Gómez Serrano, tenim la responsabilitat i el compromís moral de recuperar la seua figura i la seua obra i aprofitar-les per a la configuració de la societat actual, per a bastir amb sòlids fonaments el nostre futur.

Ara, quan es compleixen setanta-cinc anys de la seua execució, la Facultat d’Educació, l’hereva de l’antiga l’Escola Normal Superior de Mestres d’Alacant, la casa d’Eliseu Gómez Serrano, organitza un homenatge a qui fou un dels seus millors professors, introductor dels nous corrents pedagògics impulsats per la política educativa de la II República, amb l’objectiu de recordar i reivindicar a l‘home compromés i fidel al seu país i a les seues idees, a l’il·lustre mestre de mestres, senzillament perquè els seus ideals i conviccions en favor de la llibertat, la democràcia i l’educació ameren cada racó d’aquesta casa.

Aquesta és l’enorme victòria d’Eliseu Gómez Serrano.

Memòria i reivindicació d’Eliseu Gómez Serrano, mestre i ciutadà compromés