L'Institut d'Estudis Valencians

Francesc Bosch i Morata

L’Institut d’Estudis Valencians va ser fundat per la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, al capdavant de la qual es trobava Francesc Bosch i Morata, del Partit Valencianista d'Esquerra, mitjançant el Decret de 9 de febrer de 1937, i tenia com a objectius genèrics «el conreu i propagació de la cultura valenciana». Estava estructurat en quatre seccions, la Històrico-Arqueològica, la de Filologia Valenciana, la de Ciències i la d’Estudis Econòmics. Cada secció tenia cinc membres, un dels quals seria elegit com a president.

En la Memòria elaborada per tal de justificar la creació d’aquest organisme es feia referència a la:

Necessària urgència de crear l’Institut d’Estudis Valencians, ja que este ha de donar al País Valencià i a les ciències tots aquells materials d’estudi, aquell conjunt que representa l’estat actual de la civilisació representatius de punts de partida per a nous avançaments. L’Institut, a més de fer ciència, serà l’estímul vigorós de la consciència valenciana desvetllat el sentiment íntim de la seua existència, la inquietud de la seua personalitat.

A l’esmentada Memòria es fa un repàs pels fets històrics més significatius des de 1707, en què «el País valencià quedà sotmés a la unificació de les lleis castellanes», i analitza les conseqüències que aquest esdeveniment tingué per a la literatura, el patrimoni, les arts, les ciències, la cultura i, és clar, la llengua dels valencians. Centrant-nos en l’aspecte lingüístic, hom lamenta el fracàs de la Renaixença valenciana:

Si a tal cosa afegim l’anarquia morfològica i ortogràfica de la nostra producció literària derivada per sobre tot de la manca d’un organisme acadèmic prestigiós que unificara els criteris dels autors normalisant el nostre lèxic, hem d’arribar a la deducció del per què no fruïm d’una seriosa bibliografia malgrat els meritoris esforços individuals que s’han produït i es produïxen esporàdicament acusant un augment constantment en nombre i qualitat de les obres escrites en llengua valenciana.

El president de l’Institut d’Estudis Valencians fou Josep Puche Àlvarez, que en aquell moment era el rector de la Universitat de València, el secretari general, Carles Salvador, i el tresorer, Josep Feo i Garcia. La Secció de Filologia Valenciana estava integrada per Lluís Gonzalvo Paris, que feia de president, Carles Salvador i Gimeno, de secretari, i Manuel Sanchis Guarner, Francesc Almela i Vives i Bernat Artola i Tomàs, de vocals. Els objectius d’aquesta secció eren, segons l’article segon del Decret de creació de l’Institut d’Estudis Valencians, «l’estudi i conreu de la llengua valenciana en tots els aspectes, en les varietats comarcals i unitat literària» (Memòria, 1937: 18-22). A més, adscrita a aquesta secció, es va crear la Biblioteca del País Valencià, que, inicialment, s’havia de formar amb els fons procedents de la Diputació Provincial de València.

Josep Puche Àlvarez

Realment, els objectius proposats pel recentment creat Institut d’Estudis Valencians eren molt ambiciosos, tal vegada massa per al moment excepcional que s’estava vivint a tot Espanya. En aquest sentit, és interessant la polèmica mantinguda en la revista Nueva Cultura entre Emili Gómez Nadal i Francesc Bosch i Morata. Mentre el primer propugnava consolidar les iniciatives culturals existents i no crear institucions excessivament ambicioses, el segon era partidari de constituir un organisme que arreplegués totes les iniciatives i que els donés suport econòmic i científic

Al llarg de la seua curta existència, el Consell Provincial, a proposta de la Conselleria de Cultura, va aprovar, el 15 de gener de 1937, la cooficialitat del valencià i del castellà i que «todas la inscripciones en muebles, inmuebles, edificios y dependencias» es feren en els dos idiomes oficials o en valencià. Ara bé, en la pràctica, únicament la Conselleria de Cultura emprava habitualment el valencià. 

Una vegada constituït l’Institut d'Estudis Valencians i la seua Secció Filològica es van iniciar els contactes amb el seu homònim català, i així Bosch i Morata i el director d’aquesta secció i vicerector de la Universitat de València, Lluís Gonzalvo, es van entrevistar el mes d’abril de 1937 amb Pompeu Fabra, president aleshores de l’Institut d’Estudis Catalans, i a la reunió «trataron de los trabajos realizados por el Instituto de Estudios Catalanes, cambiando impresiones sobre el desenvolvimiento a favor de la cultura catalana» (Adelante, núm. 74, 28 d’abril de 1937).

En definitiva, l’Institut d’Estudis Valencians va posar les bases per a la futura regeneració cultural i lingüística valenciana, especialment en el camp cultural i lingüístic. Dissortadament, però, les urgències de la guerra van estroncar aquesta i moltes altres iniciatives, que la dictadura franquista va acabar de soterrar.