Els ibers i els orígens del valencià (i del català)

El valencià ve dels ibers? Clar que sí! I el català? Ja ho crec!

Aleshores, no es tracta d’un invent actual de polítics ociosos? De cap manera. Ací tenim un bon exemple de polític iberista, el d’Enric Prat de la Riba.

De fet, aquesta teoria fou defensada a principis del segle XX per il·lustres estudiosos, polítics i investigadors catalans i valencians que cercaven les arrels de l’ètnia catalana en l’època dels ibers. Un dels qui formulà la hipòtesi d’una unitat etnològica i lingüística ibèrica, origen de la llengua preromana parlada als territoris ocupats pels ibers, fou Enric Prat de la Riba en la seua obra La nacionalitat catalana. 

Per al polític catalanista la dominació romana no aconseguí eliminar la nacionalitat ibera, que tornà a renàixer, junt a la seua llengua, en desaparèixer el poder imperial de Roma, tal com ens explica en l’apartat dedicat al «Triomf de les nacionalitats esclavitzades. La llengua catalana»:

Però, sota el pes de la dominació romana, l’esperit de les velles nacionalitats bategava amb força: la unitat romana només existia a sobre; per dintre, la varietat dels pobles durava com sempre. La civilització i l’imperi de Roma havien colgat les ànimes de les nacions dominades, però no havien pogut ofegar-les, i totes, cada una a casa seva, treballaven per infondre’s en els elements que els havia imposat la Ciutat romana, per transformar-los, d’acord amb les pròpies necessitats, per emmotllar-los al propi caràcter i al propi temperament; i un dia, després de segles de treball interromput, quan ja el poder polític de Roma havia saltat a trossos, varen sortir a la llum de la història els vells pobles soterrats, cadascun parlant la seva llengua, i la vella etnos ibèrica, la primera, féu ressonar els accents de la llengua catalana des de Múrcia a la Provença, des del Mediterrani al mar d’Aquitània. Ligurs, gaèlics i tartessis, grecs i fenicis, cartaginesos i romans no havien fet recular ni un pam de terra al nostre poble. Les fronteres de la llengua catalana eren les mateixes que assenyala a l’etnos ibèrica el més antic dels exploradors-historiaires.

No cal dir que Prat de la Riba es refereix a Ruf Fest Aviè, autor de l’Ora Marítima, el poema llatí que descriu les nostres costes. Per al polític de la Lliga existia una unitat ètnica des de Múrcia a la Provença, un mateix «esperit nacional català», el qual, «encara que després d’engendrar la llengua catalana no hagués produït res més, l’ànima del nostre poble ens hauria ja revelat les ratlles fonamentals de la seva fesomia, estampades en la fesomia de la seva llengua». A més a més, aquest esperit es manifestava, encara a principis del segle XX, en l’existència d’una fonètica especial de la llengua preromana que coincidia amb la fonètica actual de la llengua catalana, tal i com es posava de manifest amb l’estudi de «les velles monedes de l’antiguitat pre-romana», en l’existència d’una unitat cultural manifestada en la poesia dels trobadors, en l’art per excel·lència de Catalunya, l’art romànic, en l’existència d’una unitat de vida econòmica i, fins i tot, d’una unitat fonamental del sistema jurídic.

Ja vegeu, per tant, que els valencians parlem iber, igual que els catalans. Visca la llengua comuna! La ibèrica, clar!

Tant de fugir del foc per caure a les brases! Què hi farem!