TERTÚLIES DE CA FUSTER. Presentació del llibre ENRIC VALOR. ESTUDI I COMPROMÍS PER LA LLENGUA

Al llibre que presentem en la Tertúlia de Ca Fuster trobareu, com no podia ser d’una altra manera, nombroses referències a les relacions entre Enric Valor i Joan Fuster, implicats tots dos com estaven en nombrosos projectes i iniciatives de redreçament lingüístic i nacional dels valencians des de la postguerra fins els anys 90.

 La seua coneixença s’inicià a partir de l’assistència i participació a les tertúlies de l’anomenat Grup Torre, una colla de lletraferits comandada per Xavier Casp i Miquel Adlert. «No va passar gaire temps sense que la nostra amistat, fonamentada m una semblança de criteris, arribés al grau de confiança que esmentem com d'amics de tota la vida», afirma Valor anys més tard recordant aquesta època. Fixeu-vos que s’hi refereix a la seua relació com la d’uns «amics de tota la vida». 

«Parlàvem sovint sobre temes diversos –afirma Valor. Els temes de la nostra conversa sovintejada eren la teoria literària i, és clar, la situació dramàtica del País Valencià en el grau zero de l'ensenyament i quasi del conreu de l’idioma propi, i amb una quasi inexistent literatura en llengua pròpia»

Aquesta amistat és traduí en diverses actuacions conjuntes, com ara el fet que Fuster prologà el llibre de Valor, Narracions de la Foia de Castalla, editat per Barcino a Barcelona el 1953, o que l’escriptor suecà propicià la col·laboració de Valor a la revista Pont Blau, editada a Mèxic pel exiliats catalans, amb la narració “La Foia de Castalla”. I fins i tot, Fuster va publicar una ressenya de la novel·la L’ambició d’Aleix, al diari Levante, el 25 de gener de 1960. Per altra banda, Valor va traduir gran part dels articles de l’obra Combustible per a falles, de Fuster, editada per Garbí el 1967.

En definitiva, entre tots dos hi ha una ferma i intensa relació al voltant d’aspectes culturals i lingüístics; per a Valor la figura de Fuster es converteix en imprescindible, tant és així que l’escriptor castallut tenia per costum consultar qualsevol projecte o iniciativa amb l’intel·lectual suecà abans de ser iniciar-lo.

 

Un d’ells, concretament, és el referit a la publicació del llibre Curso medio de gramàtica catalana, referida especialmente al Pais Valenciano. Un dels dubtes de Valor és el títol de l’obra i és per això que li ho planteja sense embuts a Fuster:

S’ha esgotat el Curso de Lengua Valenciana meu i ens trobem que ens demanen centenars, ara que uns quants col·legis han instituït l’ensenyament del català. Per tant: anem a fer-ne una segona edició. Però, és clar: a mi ja no m’agrada aqueixa gramatiqueta, i vull millorar-la. Li he fet exercicis amb clau per al professor; li afegiré regles: que no en té. És a dir, sense deixar de ser el mateix tipus de Curs, s’acostarà més a un text de grau mitjà.

Desconeixem la contestació de Fuster perquè la carta de resposta fou destruïda involuntàriament per Joan Senent, però a través de la següent epístola de Valor sabem que l’escriptor de Sueca tenia dubtes sobre la conveniència d’emprar en aquell moment l’expressió «llengua catalana» en el títol de la gramàtica. Siga com siga, malgrat els dubtes de Fuster i Valor mateix, i fins i tot les reticències de l’editor de l’obra, Joan Senent, el gramàtic castallut decidí amb fermesa complir el «desig de posar-me d’acord amb la ciència filològica i amb la veritat, per tant» i titular la nova obra Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano:

 Benvolgut amic Fuster:

Gràcies per la teua carta, contestació a la meua del dia 18. I gràcies així mateix per la teua valuosa opinió. Ací hi ha dos partits: Senent és partidari que seguesca dient Curso de Lengua Valenciana, cosa que jo ja no estic decidit a fer. [Eliseu] Climent, [Lluís Rafael] Ninyoles, etc. creuen que ha arribat el moment de dir «catalana» amb la ròssega «para valencianos» o qualsevol altre desgavell d’aquesta mena. Jo també tinc els meus dubtes, com tu; si no ja faria anys que hauria escrit «Curso de Lengua Catalana». Però ara no puc resistir ja el meu desig de posar-me d’acord amb la ciència filològica i amb la veritat, per tant. Vull córrer el risc. Pensen tots que sí que compraran el llibre; altrament, és clar, faig una gramatiqueta molt millor que el «Curs», és a dir, de grau mitjà, amb exercicis i algun petit trocet de lectures. Però hi ha una altra cosa: fa temps que els de Castelló, tots bons amics, me l’han refusada precisament per dir «valenciana». Igual me passa amb Alpera a Alacant. L’amic Alpera la va recomanar; se n’hi va endur un paquet. Què fem? Van ser els alumnes els qui van voler estudiar «els textos diguem-ne oficials» de l’Institut [d’Estudis Catalans]. Ah, la teua carta l’ha perduda Senent. Li la vaig pujar al despatx, i juntament amb unes altres de tràmit, la va esguellar —em diu— i la va tirar a la paperera. No en tens còpia? Xe, perdona la murga.

Una forta abraçada, Enric.

En definitiva, el que unia Valor i Fuster era una profunda estima per la llengua i pel País; com diu Valor, «La nostra amistat i compenetració […] ens unia fermament en la decisió d'impulsar la normalització idiomàtica i la consolidació de l'estima i la il·lusió dels valencians pel nostre país».

I fou així al llarg de tota la vida, tant és així que Valor afirmarà davant de la desaparició de Fuster que:

M'ha dolgut, amb la mateixa pregonesa que ha dolgut a tots els seus amics i admiradors, el tristíssim traspàs inesperat de l'amic í mestre, el patriota, l'escriptor, l'assagista insigne, i ens resta un greu desconhort perquè sabem que, en ei nostre amat país, Joan Fuster continuava essent l'home necessari, pel seu talent, per la seua fermesa, per la seua autoritat indiscutible [«Fuster i jo», per Enric Valor, Levante, 30 de juny de 1992].

 

Alguns dels assistents a la presentació