Manuel Sanchis Guarner, personatge públic

D’ençà de l’arribada a València el 1959, després de l’exili a Mallorca, Sanchis Guarner es convertí en un personatge imprescindible en el món cultural valencià. Als pocs mesos, el 1960, s’editava La llengua dels valencians, un llibre «de plena solvencia científica e historicista», i dels que «sólo se dan de tarde en tarde en la vida literaria de la ciudad», segons afirmava Luis Regil des de Las Provincias el 19 d’octubre de 1960.

Aquesta entrevista al «diario decano de la región valenciana» fou una de les primeres de les prop de trenta que l’il·lustre professor concedí al llarg de la seua vida a diversos periòdics i revistes. D’entrada hem de constatar que la majoria de les entrevistes corresponen a fets significatius de la vida de Sanchis Guarner, com ara el moment de la publicació d’un llibre, com l’esmentat abans, o el de La ciutat de València (1972), que tingué tanta repercussió que propicià l’aparició de tres entrevistes en les quals comentava diversos aspectes de l’obra. De vegades, el pretext per entrevistar-lo estava relacionat amb altres assumptes com ara la creació del Departament de Lingüística Valenciana de la Facultat de Filologia i el fet que ell ocupés la càtedra corresponent, o els atacs dirigits contra la seua persona per elements incontrolats i feixistes de la nostra societat allà per l’any 1978, i fins i tot, qüestions més tècniques però de gran transcendència política, com era el funcionament de la Comissió Mixta que havia de regular la incorporació del valencià a l’ensenyament. En altres ocasions, l’entrevista responia al desig de la publicació de referir-se a un esdeveniment significatiu, com ara la celebració del 9 d’octubre.

 

En tot cas, els temes que predominen en les entrevistes són referits a la història i la llengua del País Valencià, no debades l’il·lustre professor era un dels màxims especialistes en aquestes matèries. De fet trobem ambdues disciplines en la formació universitària del Sanchis estudiant, i fins i tot ell mateix reconeix que «a més de filòleg sóc una mica historiador […] per a mi la llengua és un fet històrico-social», afirmava el gener de 1972 a Gorg. La conquesta de València, la problemàtica de la població mossàrab, el 9 d’octubre o la Renaixença eren alguns dels temes històrics sobre els quals hom demanava l’opinió experta del professor Sanchis Guarner. Pel que feia a la llengua, tema present en pràcticament totes les entrevistes, l’actiu valencianista s’expressava sense embuts i amb la passió de qui és conscient que la supervivència del poble valencià estava íntimament unida a la de la seua llengua. En un primer moment, hi haurà l’afany de difondre l’ús de la llengua; «mi deseo más fuerte es inducir a los escritores a expresarse en valenciano», afirmava el 19 d’octubre de 1960 a Las Provincias. Posteriorment, i quan hi havia escletxes legals que ho permetien, maldava per la creació de càtedres de valencià a les Escoles Normals i als instituts, així com a la Universitat. Sanchis Guarner era ben conscient que «únicament arribarem a triomfar plenament quan la llengua s’ensenye obligatòriament. Eixa és la clau que obri tots els panys», assegurava contundentment el 1972 a la revista Gorg. Per altra part, una de les qüestions sobre les quals era insistentment interrogat feia referència a la filiació del valencià i les relacions amb el català i el mallorquí. En aquest aspecte sempre serà molt clar, i afirmava que «la lengua valenciana es la misma que la de Cataluña o las Baleares» (Levante, 27 de juny de 1974), i «los que pretenden negar esa unidad del idioma y afirmar la existencia de un idioma valenciano independiente de un idioma catalán, lo hacen por razones políticas» (Las Provincias, 1-5 de març de 1975). L’il·lustre professor sabia molt bé que en aquesta qüestió no hi cabien ambivalències, i per tant no podia expressar-se de manera vacil·lant. 

En general es pot afirmar que Sanchis Guarner no declinava cap resposta per compromesa que fos, i així quan se li pregunta per la seua militància política i sobre el futur del País Valencià s’hi manifesta «a favor d’uns Països Catalans units conservant cadascun d’ells la seva fisonomia política» (Correo Catalán, 7 de gener de 1981). Segurament per respostes com aquesta és pel que Valerià Miralles considerava que estàvem davant d’un «patriota amb les idees clares [i d’un] ciutadà conscient, responsable i compromés» (Cal dir, 9 d’octubre de 1977).

A més de tots els aspectes que hem comentat, en moltes de les entrevistes realitzades a Manuel Sanchis Guarner traspua l’aspecte humà del personatge, aquell tarannà que té dificultats per aparéixer en un treball històric o lingüístic, però gens menyspreable per tal d’apropar-nos a la complexitat de qualsevol persona. En aquest sentit, cal destacar, sobretot, l’extensa entrevista realitzada per M. Angeles Aranzo, que aparegué Las Provincias els dies 1, 2, 4 i 5 de març de 1975, en la qual afirmava que «su personalidad de intelectual y erudito armoniza con una tremenda sencillez, y su talante, siempre risueño, predispone a que se le consulte y se le requiera en actividades o manifestaciones culturales vinculadas de un modo especial a Valencia». I també la publicada per Rafael Marí a Valencia Semanal (núm 68, 11-18 de març de 1979), on després de fer un repàs pels moments més significatius de la biografia de Sanchis, ens mostra un personatge culte, treballador i senzill que confessa, amb total sinceritat, que «a mi m’agrada més passar desapercebut».

Publicat a Cortés, S. - Escartí, J. V. (eds.) Manuel Sanchis Guarner, un humanista valencià del segle XX, València, 2006, AVL, p. 462-463.