100 anys de l’Acte d’Afirmació Valencianista

Fa poc més de cent anys, concretament el 26 de juliol de 1914, se celebrà a la ciutat de València l’Acte d’Afirmació Valencianista, organitzat per la Joventut Valencianista de Barcelona i de València. Amb aquesta celebració, el valencianisme polític encetava un nou camí que li permeté articular un discurs propi, amb uns continguts mínims, que amb el pas dels anys ha adquirit la suficient consistència i solidesa per crear plataformes de defensa dels seus ideals. El trajecte, farcit d’avenços i retrocessos, no ha estat senzill, els obstacles han estat nombrosos però, poc a poc, el valencianisme ha sabut crear un espai propi en la societat valenciana alhora que ha sabut impregnar l’imaginari col·lectiu dels valencians de referències imprescindibles, com ara l’oficialitat del valencià i la seua presència a l’escola, reptes que un segle enrere semblaven inimaginables.

No està demés, per tant, que cent anys després rememorem aquella època fundacional i que valorem la tenacitat d’aquells precursors, no com un recordatori enyoradís sinó com la prova més fefaent que el treball i la persistència permeten aconseguir l’impossible. En això estem!

La convocatòria

El 20 d’abril de 1914 la Joventut Valencianista de Barcelona, amb convivència amb la de València, va llançar una crida als «Germans de la regió valenciana» per a la celebració d’un Acte d’Afirmació Valencianista en base a tres plantejaments: «1.- Oficialitat de la llengua valenciana. 2.- Reconeixement de la personalitat regional. 3.- Autodeterminació administrativa».

El treball per congregar uns i altres fou intens per part dels membres de la Joventut Valencianista, que s’havia reorganitzat l’abril de 1914, quan es constituí a València la nova Junta Directiva, encapçalada per Francesc Aguirre, que treballà per agrupar les diverses tendències del valencianisme amb un programa de mínims.

Als pocs mesos, el 25 de juliol, per la vesprada, tingué lloc al saló de Regines de Lo Rat Penat, una reunió preparatòria, en la qual participaren representants de les entitats convocants, entre els quals Robert Blanquer, per la JV de Barcelona, i la de Miquel Duran i Tortajada que va exposar els tres punts bàsics de l’acte, que van ser aprovats per unanimitat. 

Al dia següent, a les 12 del matí del 26 de juliol, tingué lloc al teatre Eslava, cedit pel seu propietari per a l’ocasió, l’esperada concentració dels joves valencianistes. Segons expliquen les abundants cròniques de la premsa valenciana, el teatre, que es trobava de gom a gom, presentava un aspecte brillant, entusiasta. Un dels moments àlgids de l’acte fou l’entrada d’un grup de joves amb la «senyera històrica» que va ser saludada amb forts aplaudiments. L’escenari, molt al gust de l’època, havia estat elaborat per l’il·lustrador i dibuixant Enric Pertegás, que havia pintat el teló amb una paisatge idíl·lic, que representava «el ideal regional», el mar llatí, l’horta valenciana i «una hermosa matrona (Valencia) llevando la señera, y precedida de dos figuras de mujer, que representaban Alicante y Castellón».

Els participants i les adhesions

La presidència de l’acte fou compartida en l’escenari del teatre pels joves valencianistes amb destacats polítics en actiu, com ara el diputat a Madrid Manuel Simó, de la Lliga Catòlica, o el regidor blasquista Marco Miranda, i dirigents d’altres societats com Lo Rat Penat, representada pel seu president el baró d’Alcahalí.

La relació d’entitats adherides és amplíssima, segurament la més extensa de les congregades al llarg de la història del valencianisme, i abastava tot l’espectre polític, social i geogràfic, i fou llegida a l’inici de l’Acte per Marià Ferrandis Agulló.

La Biblioteca Popular Valenciana, la Joventut Valencianista i el setmanari València, de Barcelona. La Nostra Terra i la Joventut Valencianista, de Castelló. El Grup Regionalista, el setmanari El Cañón i la Agrupación Radical Jaimista, d’Alacant. I de València, la Joventut Valencianista, el Circulo Legitimista, la Acadèmia Valencianista, la Joventut de la Defensa Social, Lo Rat Penat, la Casa del Poble, el Centro Instructivo Radical, la Joventut Maurista, l’Escola Superior de Comerç, l’Ateneu Valencià, la Casa de la Democràcia, el Circulo Obrero Electricista, la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer, entre altres. I de la premsa, la pràctica totalitat de publicacions valencianes de l’època, com ara La Voz de Valencia, El Pueblo, Diario de Valencia, Las Provincias, Eco de Levante, Pensat i Fet, Foc i Flama, El Cuento del Dumenche, La Pebrera o La Traca. A més a més, foren nombroses les entitats catalanes adherides com la Unió Catalanista, Gent Nova, Joventut Catalanista, Joventut Nacionalista, Associació Nacionalista Catalana o les publicacions Diari de Sabadell, La Veu del Camp o Renaixement.

Després de la lectura de les adhesions i del Manifest aprovat el dia anterior, diverses personalitats van intervenir el l’acte. Josep Valls en representació de la Casa del Pueblo; Josep M. Zapater Esteve i el baró d'Alcahalí per Lo Rat Penat; Josep M. Esteve Victòria per Pensat i Fet; Josep M. Bayarri per la Casa de los Obreros; Vicent Marco Miranda per El Pueblo; Juan Pérez Lucia per La Voz de Valencia. Per concloure tres van ser les intervencions més destacades, la de Miquel Duran i Tortajada en representació de la Joventut Valencianista de València i Barcelona, que va llegir els tres punts del Manifest convenientment ampliats, i la de Robert Blanquer i de Francesc Aguirre en representació de les entitats convocants.

Per si hi hagué un moment que resumeix l’esperit de l’acte, aquest fou, sens dubte, l’encaixada de mans entre Manuel Simó i Vicent Marco Miranda, carlistes i blasquistes respectivament, en una acció carregada de simbolisme pel seu significat: tant l’un com l’altre situaven els interessos valencians per damunt dels ideològics.

 

Miquel Duran i Tortajada

Les resolucions: el Manifest de 1914

El manifest elaborat per la Joventut Valencianista i aprovat en aquest acte estava basat en tres punts bàsics:

La llengua: com que era una de les manifestacions més determinants de la nostra personalitat, es reivindicava «l’ús de la llengua valenciana per tots els medis legals», i s’acordà dirigir-se a ajuntaments, diputacions i particulars demanant-los que la usen; al mestres perquè ensenyen el valencià; als advocats perquè reivindiquen el dret a usar-lo en els tribunals de justícia; als prelats perquè es predique en el nostre idioma. Així mateix, s’aprova la constitució d’un Institut d’Estudis Valencians que es podria convertir en «l’Acadèmia de la nostra llengua».

Personalitat regional i autonomia administrativa: es reclamava que la «Regió valenciana serà l’única soberana de son govern interior: per lo tant dictarà sos lleis orgàniques, cuidarà de sa llegislació civil, penal, administrativa i processal, i de l’establiment i percepció dels impostos». Com a conseqüència açò, es demanava «l’autonomia administrativa per a la regió valenciana tan àmplia com se puga obtenir» i la «constitució de la Mancomunitat Valenciana sols a base de les actuals províncies de Castelló, Alacant i València, unides per vincles sagrats i indestructibles de rassa i llengua».

Propaganda: els valencianistes, conscients com eren que les seues propostes no estaven suficientment arrelades en la societat valenciana, aprovaren la creació d’un «periòdic regionaliste» en valencià, i recomanaven a la totalitat de publicacions valencianes la «propaganda dels ideals valencianistes». A més a més decidiren celebrar una commemoració valencianista anual, el 29 de juny, «data de la pèrdua dels Furs i de la llibertat».

Aplec del Puig, 1915

Els resultats

Com observem, el programa aprovat era fàcilment assumible per tot els participants, però en la pràctica aquestes propostes tingueren escasses conseqüències polítiques, sobretot per la manca d’interés dels partits majoritaris, tant de la dreta com de l’esquerra. 

En tot cas, els membres de la Joventut Valencianista no defalliren en la fermesa de la propagació dels ideals valencianistes, i pocs mesos després, el 6 de març de 1915, aparegué la revista Pàtria Nova, que des dels primers números insistia en difondre les idees centrals d’aquest primer valencianisme. Per una part, maldava per aconseguir uns ideals de reconciliació nacional: «En lo que toca al Reine Valencià, s’acabà ja tota lluita entre germans, tots som iguals, tots som uns. Res importa que sigam ‘blancs’ o ‘negres’, d’un o altre partit, hi ha un altre interés més alt i més gran: València, la mare de tots» («Salutació», 6 de març de 1915). I per altra, proposava una revisió de l’estructura organitzativa de l’estat espanyol, propugnant una descentralització administrativa, concretada ara en onze punts que el setmanari repetia insistentment a la primera pàgina de cada número: “No estem disposats a admetre […] un concepte de pàtria espanyola tan raquític com el que nos presenten els partidaris de l’Espanya centralista” (Pàtria Nova, 3, 20 de març de 1915).

El final de la festa

Acabat l’acte s’organitzà un manifestació, encapçalada per la senyera, que avançà pels carrers de València entre aplaudiments i vítols a València, i que conduí als nombrosos assistents fins al Parterre per visitar el monument a Jaume I.

A la vesprada els organitzadors havien previst una visita al cementiri, al civil i al religiós, per visitar les tombes de Constantí Llombart i Teodor Llorente però, pel que sembla, la manca d’autorització governativa ho va impedir.

Com sol passar en aquests casos, l’emotiva jornada va acabar amb un bon «sopar de germanor», al restaurant Munich, al qual van assistir més de cinquanta persones, i on brindaren amb champagne «entusiàsticament per el bé i la vida pletòrica de València».