El Diccionari Valencià-Castellà de Manuel Joaquim Sanelo, editat per Joseph Gulsoy

M. Joaquim Sanelo i Lagardera va nàixer el 1760 a Xàtiva. Sabem que va estudiar a la Universitat de València la carrera de medicina, professió que no va exercir; en canvi, gràcies a la seua velocitat de lectura va aconseguir una plaça d’escrivà a l’Ajuntament de València.

És autor d’un Ensayo de Diccionario del lemosín, valenciano antiguo y moderno al castellano, i d’un Diccionari Valencià-Castellà. Els volums manuscrits es troben a la Biblioteca Mazarina de París, i l’obra va restar inèdita fins el 1964 que va ser publicada per Joseph Gulsoy. Segons aquest “la mort li va impedir de realitzar completament el seu projecte: de tota manera, els materials que tenia recollits i el mètode de treball seguit per Sanelo ens permeten d’afirmar que es tractava d’una obra de capital importància i que si hagués pogut ser acabada i publicada en el seu moment, hauria imprès un rumb molt distint a la tasca dels lexicògrafs posteriors”. 

Joseph Gulsoy

Josep Gulsoy va presentar la seua tesi doctoral a la Universitat de Xicago el 1961 sobre el Diccionario Valenciano-Castellano de Sanelo; posteriorment, el 1964, fou editada per la Societat Castellonenca de Cultura, amb un estudi introductori. Germà Colón i Amadeu Soberanas afirmen que “aquesta publicació sumptuosa i que, sense exageració, podem qualificar de quasi modèlica ha posat a l’abast dels erudits uns materials valuosos”. El manuscrit consta d’un total de 212 fulls i 24 mitjos fulls. Es troba dividit en tres parts, el “1^er Borrador”, l’“Ensayo, Diccionario de Lemosino, Valenciano antiguo y moderno al Castellano”, i el “Diccionari Valencià-Castellà”. 

No tenim cap referència concreta sobre la data de confecció del manuscrit, atès que Sanelo no ho fa constar enlloc, però és possible que l’iniciés després de redactar el Silabario de voces lemosinas l’any 1805. Des de la data en què va ser escrit fins la publicació per Gulsoy, poques coses n’hem sabut, i sovint de manera indirecta. Sembla ser que el manuscrit va ser adquirit per l’erudit rossellonés Joseph Tastu quan va fer un viatge per les terres de llengua catalana entre el març del 1837 i el juny del 1838, però no en vam tenir cap notícia fins que Morel-Fatio va inventariar la seua col·lecció de llibres i manuscrits que es trobaven a la Biblioteca Nacional de París, i que Amadeu Pagès va publicar el 1888 (“Notice sur la vie et les travaux de Josep Tastu”). Posteriorment serà citat en uns articles de Jean Amade i de mossén Alcover, i serà Joan Corominas qui l’utilitzarà al DECLC i cridarà l’atenció de Sanchis Guarner i Arnald Steiger sobre el manuscrit, i sobretot suggerí a Josep Gulsoy que un estudi sobre aquesta obra seria un bon tema per a la seua tesi doctoral. Per tant, el Diccionari de Sanelo va tenir una nul·la influència en les obres lexicogràfiques valencianes posteriors, atés que no va ser aprofitat fins a Coromines. Tant és així que Colon-Soberanas ens diuen que “és precisament la tasca de l’editor [Gulsoy] amb els seus mèrits el que pot falsejar l’apreciació de la importància objectiva de Sanelo. Vist amb perspectiva històrica, la seva tasca fou la d’un obscur i honest compilador […] En aquest sentit fóra bo que hom desmitifiqués un poc el treball de Sanelo”.

El Diccionari conté més de 9.000 articles de tot tipus, la majoria de vocables usuals de totes les èpoques, entre els quals destaquen aquells utilitzats a les terres valencianes i també les paraules antigues. En efecte, el Diccionari de Sanelo proposarà un tipus de llengua farcida de formes clàssiques i arcaiques extretes sobretot de fonts escrites, però, al seu costat, també trobarem un bon repertori del lèxic viu, de la gent del carrer, recollit sobretot dels pobles de l’Horta Sud.

En aquest sentit, Gulsoy afirma que Sanelo serà “el primer lexicógrafo de la lengua catalana que obrará con criterio y juicio acertados de lingüista para la formación de un diccionario general de su idioma [i] su método de compilación no fue superado por ninguno de los diccionarios valencianos del siglo XIX, ni por los del Principado o de las Baleares hasta la época de Aguiló”.

En tot cas, no tot són aspectes positius en l’obra de Sanelo; com diu Gulsoy “el diccionari que comentem pateix de molts errors i de formes inusitades i castellanismes, però en la major part dels casos, hi són com a conseqüència d’haver seguit [Carles] Ros.”. Efectivament, hi ha molts castellanismes procedents de Ros i d’altres de l’autor mateix. En descàrrec de l’autor, hem de pensar que en aquesta època els castellanismes no es consideraven negatius i, des de Martí de Viciana s’havia transmés la idea que el valencià s’anava enriquint amb l’adopció de paraules procedents del castellà.

Sanelo, com altres erudits del segle XVIII, tindrà una tendència exagerada a emprar un model de llengua arcaic, amb paraules antigues que ja no s’usaven en aquesta època. Es tractava de crear una llengua literària culta, basada en la dels clàssics valencians del segle XV. Per això, la seua tasca serà la de recuperar moltes d’aquestes paraules en desús per a de donar-les a conéixer als seus contemporanis. En aquest sentit, Sanelo se situava en una posició diametralment oposada a la de Carles Ros, Joan Baptista Escorigüela o els escriptors populars dels col·loquis, tan característics d’aquesta època.

És per això que per a Vicent Simbor Sanelo “era un llemosinista feroç, un defensor a mort de la llengua clàssica, sense ni una ni cap concessió”. Com bé podem imaginar, aquests plantejaments difícilment podien ser acceptats pels seus contemporanis. De fet, Joan Fuster qualifica aquesta actitud com una “tremenda temeritat”.

Siga com siga, el seu treball és una mostra més de l’interés per la llengua que molts valencians tenien en aquesta època, precisament quan els efectes del Decret de Nova Planta i la conseqüent castellanització eren cada vegada més presents.